"És impossible fins que deixa de ser-ho" Nelson Mandela Obvietats desobedients, cada cop que la PAH atura un desnonament o ocupa un bloc buit de la Sareb tira d’unilateralitat davant una realitat desigual i una legalitat brutalment injusta. Que se sàpiga, no espera tenir "totes les garanties", en tot cas les genera: actua, atura, impedeix, pressiona, transforma.
Unilateralitat(s)
L’últim que pagui la llum
De manars i garrotades
“La corrupció és guerra bruta, la guerra bruta és corrupció” Feliu Ventura Tocaria parlar de l’Ovidi Montllor -avui fa 75 anys que ens va néixer a Alcoi- però toca parlar de l’anomalia política que vivim, de l’excepció judicial que afrontem i de la deriva autoritària que haurem de desobeir. Del cop d’estat -o l’estat de cop, tant se val- que suposa situar les urnes al banc dels acusats, processar expresident i exconselleres i reprimir el 9-N i els 2,3 milions de persones que el van fer possible.
El carrer fet refugi
En mans de qui carai estem
És quan flipen que es veu clar
Inferns fiscals
En vindran d’altres...
«Tan trivial és la paraula ‘redempció’, la redempció pretesa,com incomprensible el mot ‘genuflexió’» Laia Llobera, ‘Cicles’ Republicaníssim 14 d’abril on poder continuar rondinant pel retrovisor de la memòria, el mirall romput des d’on atendre el que no hem estat mai, copsar el que volem seguir sent encara i desobeir tot el que encara ens prohibeixen ser.
Primer de Maig
Es ven país
L’estat de cop, molta merda i poc sabó
Confesso: això és una urna
Només criden per veure si ens fan callar
“Potser el més repulsiu dels dominadors sigui el fet d’imposar als seus dominatsl’espectacle de la seva mediocritat insoluble” Joan Fuster Cent dies justos fins a l’1 d’octubre. I la pulsió demofòbica creix, el discurs de l’amenaça s’aguditza i el soroll de sabres judicials retruny. És l’estratègia despullada de l’Estat, previsible i que es desqualifica sola: la por com a forma autoritària de govern, atiant falsos espantalls com a esquer perquè res no es mogui ni res no passi.
Contra què, fins quan, per qui
“Quaranta anys de cul i d’ignomínia; quaranta anys de cabotada indigna; quaranta anys amb faixí i amb medalles...” Vicent Andrés Estellés Diuen que les preguntes més senzilles -i més raonades i més raonables- són sovint les més difícils de respondre: aquest poble pot decidir lliurement i sobiranament el seu futur en un referèndum, sí o no? L’actual tauler polític, sota la mirada de qualsevol observador extern, deixa una paradoxa evident: que, a banda i banda, s’invoca sovint el mateix principi de legalitat i de defensa de l’estat de dret.
Els altres 1992
A la caputxina
"Si no vols ser esclau del podrit dinerdel poder d’un solo el poder de molts,fes-te abans esclaude les teves mansi del teu cervella profit de tu, a profit dels teus,a profit del món.Tot depèn de tui de cadascú" 'Sàpigues company', Pere Quart El taulell és el que és. I a 57 dies de l’u d’octubre, pretenen imposar alguns relats tan estúpids com efectius, un dispositiu tòxic, disseny tàctic d’Estat, que barreja propaganda barroera, fetor de claveguera i cultura de la por per disfressar la impotència dels immòbils, de qui no se’n surt i del que creu que canviarà de cop –d’estat– el que ha arribat per quedar-se.
No passaran
“I en un murmuri de cançó, dir-te: t’estime Barcelona” Ovidi Montllor Els malsons -els dolents i els pitjors- solen abolir el temps. Encara sota l’impacte emocional de la ciutat ferida, de l’hybris de la brutalitat nihilista, de l’evidència de la fragilitat que som i sovint oblidem, i del foc creuat de retrotopies polítiques que creuen en un passat fortificat que no tornarà, costa d’escriure.
A vegades
“El que està malament és que no ens preguntem què està bé” G.K. Chesterton És el pa que s’hi dona i no hi ha més cera que la que crema: som el país que som, amb totes les seves contradiccions. I del periodisme que ha anat dimitint aquests dies, en tants sentits, em quedo amb la paràbola de Ramon Barnils: “Els mitjans de comunicació seran els exèrcits del segle XXI”.
I a més mar, més vela
- No conec aquesta llei - va dir K.
- Pitjor per a vostè - va dir el vigilant.
- Només existeix als vostres caps - va dir K.
- Ja sentirà els seus efectes.
Franz Kafka, El procés (1925)
Farsa o tragèdia -quan la història es repeteix-, qui ens havia de dir que el darrer estat d’excepció del franquisme es produiria, performativament, el 2017. Qui ens havia d’anticipar, metafòricament, que l’edifici històric de la UB tornaria a ser epicentre estudiantil, amb crits antics, de la defensa de les llibertats democràtiques més elementals. Qui havia de preludiar-nos per on traginaria un llenguatge bèl·lic kafkià: que el cos del delicte serien urnes, que es decomissarien paperetes, que es desarticularien referèndums i que un país sencer seria acusat de sedició. Qui podia albirar com tornarien retrunyint de nou, tan lluny i tan a prop, les paraules precises d’Espriu: “Anatema contra l’escriba que ven la ploma a rossins victoriosos i s’envileix a exalçar, per or o per temença, el sabre i el triomf [...], anatema contra el covard que calla quan el mal governa”.
Notícies de Catalunya, sota excepció vergonyosa: altre cop detencions polítiques, preguntes prohibides, el 75% dels alcaldes processats, webs represaliades, multes milionàries, govern intervingut, impremtes saquejades i seus de partits assaltades policialment sense cap ordre judicial. No-Dos en color postmodern, anòmals setges alegals i vaixells repressius de massa mal record al port de Barcelona. I els Galinsoga de torn del XXI -“ Todos los catalanes son una mierda ”- fent mainstream mediàtic. Off de Soraya Sáenz de Santamaría, ventríloqua d’un fiscal que es diu Maza, a un periodista presumptament esquerrà: “ Vamos a aplastarlos ”. I sí; si això va de democràcia, és perquè va sobretot de dignitat i resistència. I viceversa. Plouen mentides, l’Estat de Dret transmuta perillosament en feudal Dret d’Estat i esdevé autoritari Estat de Dretes: la sempre sinistra Raó d’Estat contra la sempre persistent raó democràtica de la llibertat política catalana. “Escolta, Espanya”: els únics mobilitzats al carrer en defensa de l’estratègia neuròticament repressiva d’un Estat tumultuari són quatre cadells de l’extrema dreta més cruel i criminal. Sinopsi sintètica: si a les Corts madrilenyes un tripartit ordeix el búnquer d’Estat, a Catalunya són quatre arreplegats ultradretans. I la llei del silenci d’uns quants, amb molt poder, que callen en complicitat.
Per això ressonen cada nit repics d’atuells, en els balcons que protesten cada vespre a cop de cassola rebel, mentre alguns mutis -o alguns sorolls- proven de responsabilitzar de la clandestinitat a qui la pateix, no a qui la decreta. Així és la brega roïna de la mediocre postveritat espanyolista contra l’autodeterminació catalana: convertir víctima en botxí, pervertir cada paraula, crivellar la política, judicialitzar la vida, reprimir la majoria social, prohibir les urnes. Manual de guerra bruta centrat en el ritual inquisidor de la por, malgrat caldrà dir que quan un estat només recorre a la por i l’amenaça significa que fa dies -anys o dècades, perquè arriben molt tard i molt malament- que ja ha perdut. La por -sí- travessa tothom, no fotem. I a tots -des d’aquest diari fins a la meva veïna passant per un mateix- ens posa davant el mirall. Però més por, incomparablement molta més, ens hauria de fer que tot seguís igual i res canviés. Que tornessin a passar, que és el que ja estem evitant, desballestant la por.
Què fer per sortir-nos-en? Resistir. Persistir. Rememoritzar totes les lluites compartides que ens han fet i motllurat. Recuperar les altres Catalunyes, segurament les que havien quedat als marges de l’eixordadora amnèsia oficial. Recordar-ho (rememorar com ens n’hem sortit de situacions molt pitjors) vol dir exercir i exercitar la memòria de la resistència. Que sí, carai; que seguim sent -camí, polseguera, esperança- el país de la vaga dels tramvies del 1951, dels 130 capellans manifestant-se contra la tortura per la Via Laietana el 1966, dels qui vam voler aturar una guerra omplint els carrers el 2003. El país-mirall on retrobar, avui i a la caputxina, la dignitat encara de la vida en comú: ens volen soles, ens trobaran juntes.
Això construïm aquests dies: estibadors digníssims, pagesos amb tractor, estudiants al carrer, capellans dempeus, hackers hackejant censures. Resistència polièdrica i polivalent amb una remor de fons que anuncia, en el país que ha avançat a cop de vagues, que la vaga general sociopolítica -mig vaga general, mig lock out - es comença a perfilar com a resposta de país i carrer. Rememoritzar de nou la vaga general de Sabadell del febrer del 1976: la que va foragitar -molt abans de la intocable Constitució del 1978- el franquisme del món local. Memòria antídot, sí: i no perdre mai perspectiva davant l’estranya excepcionalitat política, jurídica i processal a què ens volen sotmetre. Els pobles sempre aguanten, escrivia Gilles Perrault, perquè resisteixen sempre quinze minuts més que l’estat que, en nom d’Anubis, els nega, proscriu i persegueix. D’això van les setmanes que vindran, que preconfiguraran -involució o avenç- el futur que tindrem i que ens juguem aquests dies.
A la intempèrie, només aparentment, una batalla desigual. Però no: depenem fonamentalment de nosaltres mateixos. De cadascun: ens tenim mútuament, no ho oblidem. ¿L’únic estri per a la llibertat? La fortalesa ètica de la gent: una sàvia combinació equilibrada de calma serena, intel·ligència en comú, generositat a cada gest, sòlida determinació i continuada desobediència pacífica no-violenta. Una paciència, cap fred i mà solidària, desbordant i tossuda contra qualsevol parany i provocació. I amb els llums llargs posats: ànima fusteriana, allò que no fem ara nosaltres, serà fet contra nosaltres després. El que es dirimeix -democràcia o demofòbia- és massa greu. I això que el què -la fràgil llibertat- ja està més que decidit -i autodeterminat-. Ara falta saber el quan i el com davant un Estat que ha optat per la violència institucional per aturar un procés democràtic. Sí. Aquest poble acabarà decidint lliurement -pacíficament, democràticament- com vol que sigui el seu present i el seu futur. El que ara dirimim contra la gàbia del passat i de la por és quan trigarem i a quin preu ens ho volen fer pagar. Per això, toca resistir i resistir-ho tot. Íntimament i col·lectiva.
Malgrat la por contra la por, perquè els vímets són sòlids; la mobilització, permanent; i els vincles, ja indestructibles. M’ho recorda ma mare, que em supera fa mesos per l’esquerra, cada dia i a cada missatge. I quan les mares s’hi posen ja som imparables. Elles, que no se saben rendir mai, perquè per elles mai ha estat cap opció. Som avui, ara i aquí, un altre cop i més que mai, una comunitat política en resistència. Parafrasejant el pregó d’ahir de l’estimada Marina Garcés, portem tota la setmana tornant a la nostra ciutat. La que habitem, la que ens habita, la que havíem oblidat: “Sense la politització de la vida quotidiana no hi hauria ni ciutat ni país”. Ni present ni futur. Allà rau la nostra resistència: en el gest senzill de la humil decisió compartida de no retrocedir. Tot no inclou sempre un sí. Dir no -com ens van ensenyar les obreres de Magneti Marelli- vol dir no i després, des de la vulnerabilitat conscient, aguantar el tipus -resistir sempre- fins on calgui. És el que estem fent des de fa anys. Insubordinats democràticament contra la por, en un acte continuat d’afirmació, sobirania i resistència. Ho farem ensems, que vol dir junts i alhora. I a més mar, més vela; com ens xiuxiuejava ahir la Marina. Indesinenter. Quan ja no ens rendirem perquè ja ho hem desaprès. Ho heu aconseguit: ja no en sabem.
Per damunt de tot, viurem
“ L’important en la vida és no perdre mai perspectiva,
veure-ho tot com un tot, mantenir la calma
i no deixar mai d’esbossar un tímid somriure ”
Rosa Luxemburg
Ahir jornada de reflexió i a vegades, només a vegades, cal tallar el carrer per obrir el camí. Plantar-se per avançar. Desobeir l’absurd. Deixar-ho tot per poder-nos-en sortir. Viure per veure, veure per viure. Divendres, assegut al tractor d’en Pep Riera, tot es veia millor, més clar i gairebé a tocar dels dits. Enmig de la desbordant tractorada per la democràcia i la llibertat que tornava a demostrar, com el 20-S, que el cop de l’Estat ja és impossible. Deu ser la calma de la dignitat pagesa, contra totes les dificultats, davant de 36 hores decisives en què tots som imprescindibles i pràcticament tot està en joc.
Només a vegades, la son i el somni es barregen, però mai no es confonen. Insomnes, anar a dormir amb 60.000 persones vetllant escoles en cos i ànima asserena, projecta i refugia. Diu quelcom d’insondable i irreversible: que aquest país és ja, gràcies a la comunitat educativa, un lloc millor. D’escoles obertes i inquisidors muts. I més, molt més, quan el nostre exèrcit desarmat són bombers que seran sempre nostres, agents forestals tramuntant carenes, estibadors amb les seves raons, hackers de l’impossible, músics i poetes, estudiants al rectorat, sindicalistes dempeus i una bona pila de capellans. I un comunicat de suport al referèndum -les dones kurdes de Kobane i Rojava- que fa emmudir i plorar. I Noam Chomsky i 150 intel·lectuals globals contra les canallades d’un Estat canalla. Com en els millors temps, contra els pitjors.
Han anat tan lluny provant d’atemorir-nos, que al final, ses senyories, us hem hagut de perdre la por
Però sotmesos com estem a una brutal prova d’estrès, quan del règim del 78 només en queda l’aparell repressiu, allò que ja ens autodetermina és la nostra tranquil·litat severa, la nostra calma compartida, un pacient respecte i una insondable serenor. I un tímid somriure càlid, col·lectiu i impertorbable: la forma més humana i amable d’ensenyar les dents amb la papereta entre les mans. Neutralitzant tota provocació i aprenent a callar quan més cal, que el silenci pot ser avui la forma més eixordadora de protesta. Innovant sempre contra els cops i els crits, la calma -qui ens ho havia de dir- ha esdevingut ja la via democràtica i transformadora cap a l’autodeterminació. Entre cassoles i clavells, el vímet intergeneracional de cada resistència íntima és una sòlida i granítica confiança mútua. Ens tenim: els uns als altres. Diferents -en un país complex, plural, contradictori- però ja iguals: igualats per la defensa de les urnes.
Sempre quedarà feina per fer -sempre, i mai s’acabarà-, però la feinada feta ja no ens la pren ningú. Ho sabem: continuen tancant webs, detenint urnes, ordint la por, i segueix rebent tothom, fins i tot Google. Però precisament per això, el més excepcional -contra l’excepció feta setge-és la nostra normalitat. Quotidianitat contra excepció, aquesta és la clau de volta, quan antimilitarisme i feminisme defineixen les bases resistents del que estem fent. En la màxima aportació humanista i civilitzatòria -local i global- a un segle XXI contingent i inquietant. Raó, memòria i imaginació -les facultats inexpugnables de la condició humana- com a barricada. Ho volíem així. Així ho havíem imaginat fa anys. Lliçons apreses. De l’antimilitarisme insubmís, perquè ens ha desmilitaritzat el cap, ha desterrat tota violència i ens humanitza a tots -a nosaltres i als altres-. En la vella desobediència civil pacífica i no-violenta -conscient, determinada, col·lectiva, ferma, serena- sense la qual encara seríem a les cavernes. L’única opció de dignitat que ens han deixat i, paradoxalment, la nostra única arma. Lliçons de feminisme, perquè ens ha afermat i refermat en la defensa dels nostres cossos i la protecció dels dels altres. Demà els nostres cossos seran les nostres millors urnes. Han anat tan lluny -tant- provant d’atemorir-nos, de fer-nos defallir i de fotre’ns la por al cos que al final, ses senyories, us hem hagut de perdre la por. Fins i tot perdre la por a tenir por. No és cap temeritat, no es pensin: és, també, por. La por que res canviï, que l’Estat ens segueixi negant la sal i la paraula i al risc de fallar a les nostres mares. Han anat tan lluny -gràcies i felicitats, ses senyories- que ens han ensenyat a no rendir-nos.
Som, més que mai, una comunitat política en resistència. Dempeus, la millor èpica està sent la nostra ètica
Votarem? Avançarem? Guanyarem? Són les preguntes trending topic. Però ja ho estem fent. Humilment, no és cap hipòtesi: és el que està passant, ara i aquí. Que ja estem guanyant. Contra el búnquer granític de la intransigència autoritària que converteix votar en delicte i una majoria social en sediciosa, continuaran trobant-se la solidaritat feta mur humà. Som, més que mai, una comunitat política en resistència. Dempeus, la millor èpica està sent la nostra ètica. Ho va escriure dijous una mà cooperativa, amb la saviesa dels cansats, des del bagatge de la memòria i amb la tinta dels invisibles: “Quan derrotem la por, quan ens enfrontem a la incertesa, quan avaluem el risc, quan compartim el dolor; quan espantem l’espant, quan burlem l’amenaça; la llibertat és tan a tocar que no tornarem mai més enrere; determinació, fermesa, plenitud, tendresa; omplim els carrers, omplim les urnes, omplim la vida; aquest u d’octubre ets imprescindible; ara o mai; la llibertat és inajornable”.
Què fas -què fem- aquest cap de setmana? Provar de refer un país millor i garantir-nos el dret a viure en pau. Amb un pla tan digne com senzill: matinar a les cinc, defensar els col·legis, ajudar a votar la gent gran, autotutelar el referèndum, blindar el recompte, protegir el vot -fent relleus, guardant les forces fins a la nit- fins al final. Més que mai ensems: junts i alhora. Consigna i divisa de la calma perseverant: que sí que es pot, que mai més soles, que junts és quan podem. Avui, desmilitaritzats del tot, insubordinats democràticament, tossudament alçats, els nostres cossos seran els nostres vots. Contra totes les armes, nosaltres a les urnes. I en un país d’atrotinada dignitat, caldrà escriure que per viure així, millor no morir mai. Perquè per damunt de tot, viurem.