Em temo que no cal ser Einstein per entendre que la planificada reducció de la campanya electoral al binomi ETA/okupes opera com a extrema síntesi –de dreta extrema– de tot plegat. És la simplificació d’allò mateix que, amb altres paraules, deia un dels més nostrats propietaris de la finca del 78, Emilio Botín, el 2014: "Me preocupan Catalunya y Podemos". Podríem rebobinar en els annals de la història per comprovar, cita rere cita, com els fantasmes del règim són atàvics i estructurals i com els enemics interiors –i les fòbies persecutòries– són sempre els mateixos. Però si volen parlar d’inseguretat, doncs som-hi. Primera inseguretat quotidiana estructural gairebé desapareguda en campanya: un 30% de la societat catalana, màxim històric, ja està en risc d’exclusió social. Segona: Catalunya continua encapçalant el rànquing anual de desnonaments, amb 8.574 el 2022. Tercera, d’emergència climàtica: portem acumulats els cinc anys més calorosos de la història i, contra el que suggeria la pel·lícula Don’t look up, fa mesos que mirem amunt. Quarta: 1.202 dones assassinades des de 2003. Cinquena: 2.390 migrants morts a la Mediterrània l’any passat, com denuncia Top Manta des de la Biennal de Venècia. Sisena: una maleïda guerra incerta i els pressupostos més militaristes de la història. Faríem un set amb una llista que podria ser infinita. I que genera múltiples inseguretats, foten la vida enlaire i fan por –i és valent reconèixer-ho.

I ja som de nou al cap del carrer. Com si fos ahir. Del felipisme a vuit anys d’aznaritat. De l’aznaritat a vuit anys de Rodríguez Zapatero. De ZP a 8 anys de M. Rajoy. Turnismo altern bipartidista i una convulsa moció de censura rere l’octubre del 2017. I després quatre anys de Pedro Sánchez, el gobierno más progresista de la historia, que ara crida al seu particular sometent. Celtibèria. La nit de la tarda de la moció de censura del 2018 un amic savi escrivia, amb la mínima esperança entre les dents i una bombolla d’oxigen sobtada, que teníem quatre anys de pròrroga per evitar que arribés el que està corcant i corsecant el món: una espessa onada global desdemocratitzadora, reaccionària i autoritària. Deia més: que hi havíem arribat de xiripa, capricis de la història; que no tenia gaire clar si ens en sortíriem, i que depeníem més que mai de les pròpies forces, errors i esforços. De no defraudar i de no desistir. El retrovisor (i les urnes) diuen el que diuen. Entremig i fins avui, l’Antoni Bassas ho va resumir rebé, i fa massa, en aquestes mateixes pàgines: el problema més contemporani que ens assetja és que els que ara corren a salvar la democràcia a correcuita són els que portaven dècades carregant-se-la a consciència. Touché.

«I la paraula era Déu»

«Llavors, així, de cop, potser sabrem

Un president a l’exili. Un raper empresonat. I 550 persones pendents encara de judici en la fira macabra repressiva. I tot un sistema d’espionatge com Pegasus completament impune. I una infiltrada –i reblant el clau de la infàmia d’Estat, la mare de la infiltrada fent de sogra postissa–. I tres joves aquesta setmana al banc dels acusats de l’Audiència de Barcelona –com cada setmana, per si algú es descompta de la gota malaia autoritària– a qui demanen 14, 7 i 3 anys de presó respectivament. I un final de campanya despullat, amb un candidat a la presidència parlant en plata: "L’independentisme demanava amnistia i referèndum i no han tingut ni tindran cap de les dues coses". La cita no és del pinxo Abascal ni del mentider Feijóo. És d’ahir i és de Pedro Sánchez –mentre el Sumar de Yolanda Díaz li balla l’aigua bandejant el referèndum del programa electoral–. Però Pedro Sánchez encara és el mateix –i el contrari– que el desembre de 2018, amb el president Quim Torra en el marc de la trobada Generalitat-Estat, signava la Declaració de Pedralbes. Declaració que encara és penjada al web de la Moncloa i on encara es pot llegir: "Existència d’un conflicte sobre el futur de Catalunya", "resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya" o "diàleg efectiu". Diu més coses: "L’objectiu serà la recerca de respostes polítiques que atenyi un ampli suport de la societat catalana". El 77% de la societat catalana continua estant a favor d’un referèndum. I és precisament aquesta voluntat democràtica persistent i sostinguda la que es passa per l’arc del triomf, per l’eix Pegasus i per l’aqüeducte de la raó d’estat. Nega, denega i renega. Negar, denegar i renegar de l’opció majoritària de la societat catalana té exactament res a veure amb la cultura del diàleg i la resolució democràtica.

La nit electoral del 23-J va deixar unes quantes paradoxes, corregides o ampliades, en el taulell polític català, el celtibèric i gairebé també l'europeu. Potser la més evident, ratificada ahir per la Junta Electoral Central, és que el futur de la legislatura dependrà de nou dels vots de l’independentisme en general, de Junts en particular i singularment de Carles Puigdemont, president a l’exili des de fa més de cinc anys. I això que en el brogit dels primers compassos de la campanya, el president Pedro Sánchez va afirmar taxatiu, sumant-se al mercat electoral en què deshumanitzar l'exili i repartir garrotades a l’independentisme cotitza a l’alça, que Puigdemont ja era una anècdota de la història. D’anècdota mínima, ves per on i de la nit al dia, a protagonista màxim. No és l'única reubicació postelectoral. Viure per veure, en Jaume Asens també va prendre protagonisme l’endemà d’una campanya en què l’havien esvaït. Defenestrat per una part dels seus abans de les eleccions, tot Sumar va sortir a buscar-lo a correcuita aquella mateixa nit, vindicant precisament –pont amb el sobiranisme, sensibilitat antirepressiva, consciència de conflicte irresolt– tot allò que havia motivat la seva cancel·lació com a cap de llista. De fet, el referèndum que Yolanda va treure del programa electoral entra ara en la realitat postelectoral. Les caramboles i els capricis de la història, ja ho veuen. Amb un altre efecte mirall que a la casernària caserna de Vox provocava esglai, urticària i cefalea: Catalunya i el País Basc –el problema espanyol– decantaven la balança i obturaven la ultradreta, també en dimensió europea.

Mentre per Santa Maria la canícula creuava la meitat d’agost, dimarts passat el bo de l’Enric Canet –del Casal dels Infants del Raval i de tantes altres lluites compartides, entre elles l’amnistia– m’escrivia al mòbil un missatge instantani. Em demanava, perplex, si estava escoltant la tertúlia matinal política de la Marina Romero a Catalunya Ràdio. Un va encendre l’aparell analògic de seguida i allà una veu s’escolava i sostenia: "No hi ha 2.800 represaliats, no hi ha 280 represaliats, no hi ha 28 represaliats". I hi afegia: "Aquestes persones no existeixen, això és una fake news". Deixant al marge la ignorància estrafeta sobre la realitat penal del país, la negació banal dels patiments dels altres i la insensibilitat manifesta, gairebé sociòpata, davant de fets gravíssims, un escriu avui parafrasejant el motiu deontològic bàsic que el 1973 va dur Vázquez Montalbán a escriure de matinada un llibre urgent –La via xilena al cop d'estat. Allà, a la primera pàgina, el Manolo escrivia: "Aquest llibre pretén rebatre qualsevol que sostingui i afirmi el contrari". La pretensió és incomparable i infinitament menor que la de fa cinquanta anys: tan sols no deixar passar la mentida que passa, refutar al detall el referit tertulià –Joan López Alegre– i, atès que el mot amnistia ha tornat a la centralitat, atendre a l’engròs el bosc repressiu i cada arbre damnat. 

L’ordre dels factors no altera mai el producte –si més no, en matemàtiques–. Però en política, economia o història, ja són figues d’un altre paner. Els comptes no surten, les previsions desquadren i les promeses davallen. Ara que l’estiu s'acaba, potser caldria tornar a recordar els que no l’han pogut ni començar: el 2022 un 30% de la societat catalana no es va poder permetre ni una sola setmana de vacances fora de casa. Les dades són calentes, de l’abril del 2023, de la darrera Enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat. Com un etern retorn, l’estiu també ha tornat a demostrar que l’aporia principal del món és la contradicció irresoluble entre turistes i migrants –tots els antagonismes junts segons el sentit del trajecte–. I això que vam arrencar el juny retransmetent en prime time el naufragi del Titan, mentre recomptàvem des dels marges la xifra inacabable dels que perien ofegats al Mediterrani. Més de 1.800 des del gener, entre ells 300 menors. Potser ja no recordem ni una cosa ni l’altra. L’espectacle –dantesc– ha de continuar.

De la Diada queden moltes reflexions, uns quants serrells, escassa unitat aparent, una reacció feréstega i, també, una xifra. Com és sabut, el recompte estimat que Òmnium Cultural ha fet públic sobre l’abast d’una hipotètica amnistia se situa en la xifra mínima de 1.432 persones –ja condemnades, sancionades o amb causa encara oberta–. La xifra no té res d’incompatible amb el nombre global actualitzat de represaliats: 4.381. Perquè els ferits, els absolts o les causes arxivades, que paradoxalment són un fotimer que venen a ratificar el caràcter general polític de la causa i la general manca de proves, no requereixen ser amnistiats, malgrat que requereixin justícia restaurativa. Com és sabut també, José María Aznar –net de Manuel Aznar, crític amb la Constitució a finals dels anys setanta, el més envilit del trio de les Açores i el responsable de tantes altres perles que tots vostès coneixen–, ha sortit irat a la contra cridant a la rebel·lió i, com és habitual, ha arrossegat el bloc dretà i ultradretà que sempre tensa, quadra i militaritza. Ja em permetran, com a resposta lacònica, recórrer a l’hemeroteca. Perquè era l’u de desembre de l’any 2000 i d’una sola tacada i d’una sola revolada Aznar va indultar 1.443 persones. Equivalències antagòniques còsmiques: mentre que l’amnistia –que no està prohibida enlloc de l’ordenament jurídic i que respon sobretot a una decisió política– impactaria en la situació penal o processal de 1.432 persones, l’indult general –expressament prohibit, ara sí, a la carta magna– va afectar 1.443 condemnats. Entre ells, 460 insubmisos, el jutge Gómez de Liaño i 68 condemnats per corrupció, tres d’ells del cas Filesa del PSC-PSOE. 

Entre la pausa sense treva que dijous donaven les sessions parlamentàries de Barcelona i Madrid, un fet es va tornar a produir. Un fet que cada dia es reprodueix vint-i-tres cops i que de tant passar ja s’ha esfumat de les nostres retines. Sobretot quan la mala educació sistèmica ensenya cegament a mirar cap a una altra banda. Dijous –ben d’hora, ben d’hora, perquè l’horror matina tant com l’esperança, ara que ja sabem que la barbàrie té tantes possibilitats com la utopia– es produïa un nou intent de desnonament. En aquest cas contra l’Eloísa, una veïna del barri de Sant Antoni amb dos fills, en situació de vulnerabilitat i inscrita a la taula d’emergència. Parabòlicament, hiperbòlicament, tot passava al carrer Parlament de Barcelona. Catalunya, 2023. Aquesta vegada alguns discursets ultraoficials –més ultres que oficials– no podien recórrer al tradicional argumentari desokupa-securitas-llenya-al-foc-enmig-de-l-incendi. La propietat desnonadora, que ha anat passant per diverses mercantils, és ara d’un grup inversor que s’ha negat a negociar –com preveu la nova legislació– i que, des de 2013, porta fent la vida impossible a veïnes i veïns en un patró ja indecentment clàssic –comprar, expulsar, reformar, vendre–. Dels dotze pisos del bloc, set ja estan en lloguers enfilats als 1.500 euros.

Paga la pena i el plor, en el divan de la psicoanàlisi de la Transició, aturar-se una estona en les paraules finals pronunciades per la presidenta de Societat Civil Catalana en el discurs que cloïa, diumenge passat a Barcelona, la manifestació contra l’amnistia i l’autodeterminació. En esparverant literalitat i grinyolant per tot arreu, va afirmar –deunidó– que "fa 45 anys que ens sentim orfes". De qui o de què, si pel mig hi ha un pare difunt i abans quaranta anys de la fosca de la dictadura, em temo que no cal esclarir-ho gaire. O, dit d’altra forma, si d'ençà que va començar la "fràgil democràcia espanyola" senten un terrible sentiment d’orfandat, què carai ens deuen voler dir tan subtilment? La pregunta inquieta, però no tant com la resposta. No debades, la xifra 45 va tenir un altre moment d’infame protagonisme en el mateix discurs, quan es va recordar que el 1945 va suposar la victòria europea –d’una part d’Europa– sobre el monstre nacionalista dels feixismes. I hi estic d’acord. Si no haguessin omès, terriblement, que allò que hi havia al Regne d’Espanya el 1945 és el que encara hi havia tot just fa 45 anys. La pervivència hispànica, que mai va ser derrotada i que va mutar pels rigors de la Guerra Freda, d’aquells feixismes. Però ni una sola paraula al respecte.

L’Església, més aviat reconvertida en pasoliniana parròquia de barri, era plena a vessar. Un divendres de tardor, a ranvespre i a tocar del centre de Barcelona, on els aparadors de la vanitat s’omplen de tot per oferir no-res. I no, no s’oficiava –o sí, ves a saber– i no hi havia llums de Nadal encara. Va ser divendres passat. Al carrer Casp, al Sagrat Cor de Jesús. Síntesi del diàleg, xerrada i trobada amb el sociòleg basc Imanol Zubero: el capitalisme no només mata quan no funciona, mata sobretot i de forma regular quan rutlla a tot drap. D’això es parlava: d’on som –diagnòstic– i com carai sortir-ne –camins i alternatives–. Panoràmica general, el darrer llibre de la Nancy Fraser es titula, tal vegada de forma redundant, Capitalisme caníbal. Un adjectiu que se suma a la llarga llista d’epítets amb què molt distintes veus d’ideologies ben diferents l’han qualificat des de la crisi financera del 2008. Zombi per Antón Costas, suïcida per Miquel Puig, canalla per César Rendueles, senil per Miren Etxezarreta, del desastre per Naomi Klein. 

Corria l’abril de 2002 i érem massa joves però no prou ingenus, perquè l’aznaritat va ser alhora una escola, una hòstia i una cicatriu que encara dura. De la nit al dia, ens vam llevar a la Vila de Gràcia amb tres companys acusats de terrorisme per ordre de la virreina Julia García-Valdecasas, delegada de ferro a Barcelona. La broma de la democràcia, quan la democràcia és de broma, va durar 1.150 dies comptats. De demanar-los 10 anys de presó a arxivar la causa –i ni tan sols judici–. Ximpum. El fals grup terrorista va néixer mort i va morir allà on va néixer: en un fosc despatx de la comissaria de Via Laietana. Un dels inspectors que s’ho va empescar el vam veure ben actiu l’u d’octubre de 2017 i ha estat reiteradament ascendit. Paràboles transicionals de la memòria, el grup 6 de la Brigada Provincial d’Informació que va fabricar aquella farsa duu, en democràcia, el mateix nom i nombre sinistres que duia la Brigada Político-social en dictadura: VI. Abans, el 2001, quan algú –d’extrema dreta dura– va provar de col·locar, ara sí, un artefacte explosiu a les Cotxeres de Sants, la mateixa unitat policial va trigar cinc minuts a emetre un comunicat on es llegia: "Es tracta d’un grup d’amics que volia donar un ensurt al moviment okupa". Que eren amics seus és de pressuposar, esclar. 

Vaig provar de seguir el debat al Parlament Europeu, forçat per les dretes espanyolistes, sobre les amenaces a l’estat de dret que al·leguen. No sé si Europa els mira –perquè la història tot ho capgira, el màrqueting tot s’ho cruspeix i els temps líquids tot ho giravolten–. En tot cas, en les darreres setmanes hem vist de tot i tot el contrari. El PP recorrent a la internacionalització del conflicte davant la UE, Feijóo reclamant de posar les urnes, l’extrema dreta bramant «els carrers seran sempre nostres», Vox convocant una vaga general i el nacionalisme inquisitorial d’estat preocupat per la qualitat democràtica, l’estat de dret i la independència judicial. Viure per veure. Seria per riure si no fos que fa plorar. Síntesi: la típica dictadura on vas a un plató televisiu en prime time a denunciar que vius sota una tirania i ves que l’endemà no et passa res de res. I continues sent la presidenta de la Comunitat de Madrid. Pobre Berlanga.

"Qui jutja els jutges?", com a dilema, opera com una continuïtat ininterrompuda de l’eterna pregunta irresolta sobre "qui vigila el vigilant?" La pregunta és alhora tot un debat, una requisitòria sencera i un forat negre sense fons que tot s’ho engoleix –i com més puges en l’escalafó judicial, més davalla–. Mentrestant, si sabem que aquest dimarts, la junta de fiscals del Tribunal Suprem debatrà kafkianament sobre independentisme i terrorisme amb les espases en alt. Serà un debat, en desigualtat d’armes, sobre l’acceptació inquisitorial o la refutació democràtica d’un acte de fe. És a dir, decidir i prejutjar sense necessitat de basar-se ni en la raó ni en l’experiència. Decidir sobre la pretesa natura, misteri i intencionalitat terrorista d’unes mobilitzacions socials on no concorre cap fet terrorista ni una sola organització criminal, sinó l’exercici d’un dret tan fonamental com el dret de protesta. La litúrgia de l’acte de fe del Tribunal del Sant Ofici de la Santa Inquisició consistia, com saben, en un sermó –les acusacions judicials–, una professió de fe col·lectiva –el trinomi tricornial de la trama jurídica-mediàtica-política– i una processó religiosa pels carrers –les manifestacions convocades per PP i Vox denunciant "el pur terror i el pur feixisme", segons Feijóo. Un home sense atributs que torna a acreditar una ignorància superlativa sobre què és terror i què és feixisme –i què és terror feixista– i que banalitza brutament totes dues coses i insulta i menysté brutalment totes les persones que les han patides.

“Poseu-me les ulleres”. El poema on el poeta Vicent Andrés Estellés imaginava i anticipava el seu comiat –"M’agradaria, encara, / que alguna dona del meu poble isqués / al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»/ «És el fill del forner que feia versos» / Més cultament encara: «El net major / de Nadalet». Poseu-me les ulleres”– acabava demanant que les hi deixen posades, que les necessitava per poder continuar mirant-nos, que sense elles no hi havia ulls per poder veure-hi ni de prop ni de lluny. Estellés, un entre tants, condensa com pocs, com tants, la història recent valenciana, que tragina incansablement entre la degradació feréstega i l’esperança mai no vençuda. Al capdavall, entre la destrucció feixista del seu bust l’any 1979 i la vandalització ultra de la seva estàtua el 2021, ha passat de tot. Alguns ingenus diuen que han tornat els que mai no van marxar. Però en tot cas, en el cicle del bucle de la mediocritat, la qüestió política és que la setmana passada PP i Vox van impedir i censurar a les Corts valencianes que 2024 fos declarat institucionalment, culturalment, com l’Any Estellés –el poeta més estimat amb diferència–. Al laboratori valencià, doncs, passa el de sempre: que uns fan el discurset i altres la feina bruta.

Avui, mentre llegeixin aquestes línies en edició impresa, s’hauran complert tot just 50 anys de l’execució bruta i brutal, pel mètode feudal i salvatge del garrot vil, del militant llibertari Salvador Puig Antich. També era dissabte. Del 2 de març de 1974. Aquell matí, passades les nou i a la paqueteria de la presó Model, es va perpetrar un crim d’estat i el darrer assassinat amb garrot de la fosca criminal del franquisme. Han passat dos mil sis-cents dissabtes des d’aleshores. I fou, ho he sentit i ho he après durant anys –més a casa que a l’escola, més al carrer que a la universitat–, un d’aquells dies en què s’aturà el temps i s’aturà tot i en què tantes persones recorden encara on eren i què feien en aquell precís instant. Un no havia ni nascut. Era només un embrió al ventre de la mare. Li he escrit: "Mare, on eres?" Ha respost de seguida: "Tot el que puc dir-te és que vivíem al carrer Sardenya, estava embarassada de dos mesos, era març i aleshores la vida i la mort eren acceptades quasi sense més ni més; i que amb el pas del temps les preguntes més senzilles no tenen resposta encara; la violència en tots els sentits se’m fa incomprensible i la mort de Salvador, inexplicable; és el que sentia aleshores i el que continuo sentint avui". Emmudeixo. Avui, moltes i molts segur que rememoraran on paraven aquell matí, "aquell dissabte d'hivern, gris, humit i d'estranya llum" –en paraules de Ramon Barnils– en què Salvador, segons Vázquez Montalban, "pagava el preu de les llibertats futures".

Fangar, femer o merder, un dels riscos del 12 de maig és que, de seguida i sense massa sorpresa, tornem a ser de nou al cap del carrer. Al mateix lloc, amb tot una mica pitjor, amb els mateixos nusos i amb la sequera trucant a totes les portes. Al capdavall, un país no canvia gaire en 54 dies. I al capdamunt, l’endemà, els dinosaures –que n’hi ha uns quants– continuaran allà. Ara bé, sí que sabrem com ha impactat en la societat catalana el darrer cicle polític, social i econòmic; set anys d’excepcionalitat repressiva encara irresolta, amb exilis vigents i una amnistia acabada d’aprovar; una guerra a l’Est, un genocidi a Gaza i una onada reaccionària global. I un nou cicle de corrupcions, de tots els colors en la psicopatologia del poder, vinculada als qui es van enriquir miserablement amb la pandèmia. Veurem què passa. També sabrem com s’avalua electoralment la darrera legislatura catalana, particular i singular, sorgida d’unes eleccions en què l’abstenció va fregar el 49%; aquella mateixa que va néixer amb un 52% independentista –tot i perdre 700.000 vots en la bugada–, que de poc ha servit i que va acabar dimecres passat pel desacord pressupostari per un casino –política de repòquers i farols– que no constava als comptes generals.

La mort tràgica –l’assassinat luctuós– de la Núria, la cuinera de Mas d’Enric, ha tornat a posar el focus en les presons catalanes –aquest focus que tan sovint s’apaga i quasi sempre s’amaga–. També ens ha posat, com a país, un mirall a la cara i ha desencadenat alguns discursos que esparveren i esglaien. Al capdavall, tots som a la presó, els que hi són a dins i els que la legitimen des de fora com a política de final de canonada d’un sistema que fa aigües en tants sentits. Ningú no ens tornarà la Núria –i que no torni a passar ja només depèn dels supervivents–. No caldria ni dir-ho, però la primera mort d’una treballadora en quaranta anys –una cuinera– no desvirtua cap model ni cap dret de vaga. Ni el dret de crítica ni les segones oportunitats, ni el dret fonamental de protesta per reclamar millores ni el principi de reinserció social. El que sí que s’autodesvirtua sol és el càstig col·lectiu i la vulneració de drets contra 5.000 persones preses i llurs familiars, la propagació de discursos ultrasecuritaris d’escopeta de fira i la reducció de la sempre sensible qüestió penitenciària a un debat únic i unívoc que bandeja tots els principis rectors de l’humanisme penal. Com s’evita, distopia de Minority Report, que torni a passar? Treure de les tasques de cuina vuit presos condemnats per homicidi equival directament a convertir-los en presumptes culpables per equiparació al que ha fet només un. Tan absurd com l'intent judicial recent de tancar Telegram d’una revolada, amb 8,5 milions d’usuaris directament afectats.

Una cadira buida a la redacció de La Directa. Una cadira buida a la mesa del Parlament. Una cadira buida a la seu d’Òmnium Cultural. Una cadira buida en una llar de Girona. La segona onada d’exilis coneguda la setmana passada, que opera com la torna perversa de l’amnistia, són massa coses alhora. L'enèsima prova de fins on arriba, i a qui pot enxampar, la repressió en l’ecosistema democràtic, que va d’un periodista d’investigació a un emprenedor, d’un diputat a un editor, d’un president de la Generalitat a la secretària general d’una formació política. Però també sobre quins paràmetres excepcionals resistim i quin és el moment precís que afrontem. L’exili –escrivia Joseba Sarrionandia– és tancar-se dins un armari i tenir por que ningú l’obri i, tot alhora, que algú l’obri. Se sap amb exactitud quin dia arrenca, i queda enregistrat en cada cos en quin moment es va prendre la decisió. Però mai se sap del cert com i quan acabarà –però sempre acaba, la qüestió és a quin preu i després de quants anys–. A hores d'ara, però, en els meandres tèrbols de la futura aplicació de la llei d’amnistia, ningú sap quan tornaran el Jesús, l’Oleguer, el Rubèn o el Josep –i el Jaume o el Nico–. Com fa set anys –dos mil tres-cents dies ja– que sí que sabem que encara no han tornat ni el Carles, ni la Marta, ni el Toni ni el Lluís.